L’ALGUER – Una estela donada de la Ciutat de Barcelona en record del poeta català Salvador Espriu, en ocasió del centenari de la sua nàixita. La cerimònia de inauguració de la inscripció és dilluns 20 de abril a les h.11 al Bastió Marco Polo, Muralla de l’Hospital, a costat de la Torre de la Polvorera, a la presència del Síndic de l’Alguer Mario Bruno i Jaume Ciurana, assessor a la cultura de Barcelona. Després lo saluts de les Autoritats a la sala de la Biblioteca de la Mediterrània, plaça Molo.

Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol 1913 – Barcelona, 22 de febrer 1985), és estat un poeta i dramaturg i escriptor català. Les sues obres són escrites en llengua catalana. Com lo pare, ha estudiat Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, i ha acabat els estudis lo 1935. En aquellos anys ha coneixut el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Del 1936 ha començat els estudis de literatura clàssica i egiptologia que ha interrompit el 1936 quan és començada la guerra civil espanyola. Quan la guerra és acabada, era prohibit l’ensenyament de la llengua catalana i és estada suprimida la Universitat Autònoma de Barcelona. Al 1966 Espriu ha participat a una reunió clandestina organitzada dels estudents universitaris on han participat també diversos intel·lectuals catalans. Lo han descobert i l’han multat i arrestat. És estat u dels quatre pares fundadors de l’Associació de escriptors en llengua catalana.

Espriu és estat un escriptor assai prolífic i versàtil; les sues obres se poden dividir en quatre grans categories: líriques, “elegiache”, satíriques i didàctiques. És estat u dels primers escriptors que han reprès a escriure en llengua catalana, també si era prohibit, amb Josep Pla i Josep Maria de Segarra. Les sues principals obres literàries són tres: El cementiri de Sinera, on Sinera està per Arenys llegida al contrari, Primera història d'Esther i La pell de brau, que és segurament l'obra més coneixuda. En aqueixa obra Espriu parla de la sua visió i de les problemàtiques històriques, morals i socials de l’Espanya al temps d’ell. La sua poesia després de la guerra, és caracteritzada de un hermetisme profund. La presència de la mort és recurrent i obsessiva, de la tristura del món i de les guerres, de la solitud a la impotència de l’home i del temps que passa.